¿Qué les queda...? BENEDETTI

MARIO BENEDETTI

¿Qué les queda por probar a los jóvenes

en este mundo de paciencia y asco?

¿sólo grafitti? ¿rock? ¿escepticismo?

también les queda no decir amén

no dejar que les maten el amor

recuperar el habla y la utopía

ser jóvenes sin prisa y con memoria

situarse en una historia que es la suya

no convertirse en viejos prematuros

¿qué les queda por probar a los jóvenes

en este mundo de rutina y ruina?

¿cocaína? ¿cerveza? ¿barras bravas?

les queda respirar / abrir los ojos

descubrir las raíces del horror

inventar paz así sea a ponchazos

entenderse con la naturaleza

y con la lluvia y los relámpagos

y con el sentimiento y con la muerte

esa loca de atar y desatar

¿qué les queda por probar a los jóvenes

en este mundo de consumo y humo?

¿vértigo? ¿asaltos? ¿discotecas?

también les queda discutir con dios

tanto si existe como si no existe

tender manos que ayudan / abrir puertas

entre el corazón propio y el ajeno /

sobre todo les queda hacer futuro

a pesar de los ruines de pasado

y los sabios granujas del presente

año viejo

Arteafricano Alicante

TITLO: PAIS BASARI
DIM:24CM X 18CM
Tecnica: Acrilica sobre lienzo
arteafricano.alicante@facebook.com
662 52 47 98

XIII Mostra Teatre-Mutxamel

La dictadura del hambre

Acción contra el Hambre, con la colaboración especial de Pepe Sancho, trae a nuestros tiempos el discurso más esperanzador jamás interpretado en el cine para terminar con la injusticia del hambre. 

El Roto, Premio Nacional Ilustración 2012

Andrés Rábago García, El Roto, ha obtenido el Premio Nacional de Ilustración de 2012. El jurado ha subrayado que el reconocimiento a Rábago se debe a "su visión crítica, poética, aguda e inteligente que nos ayuda a reflexionar sobre cómo somos y cómo vivimos". ¡Grande, el Roto! ¡Felicidades!

Los catorce 8 miles

El picasso desconegut

Carles Cortés ens recomana una nova història de l’enigmàtic Nil Barral. El discurs plantejat, la immediatesa de la veu dels personatges, el tractament formal de la llengua, ens remet a les històries més vives i suggerents del col·lectiu Ofèlia Dracs, els anys 80, quan la literatura catalana contemporània obria els camins de l’experimentació a la recerca de nous models estilístics.

No obstant això, la novel·la, com l’anterior història de Nil Barral publicada, és plenament actual. A partir d’un quadre de Ramon Casas coneixem la possible existència d’un Picasso inèdit. El detectiu, que continuarà oferint-nos el seu món més íntim, de la mà del seu company Nèstor i de la secretària fidel Rita, aporta en cada capítol els elements necessaris perquè coneguem progressivament el desenvolupament del misteri.

Un dels trets més interessants del relat, a nivell formal, és la concreció d’uns diàlegs ben format i molt àgils (sense inserció de verbs de dicció) que fan avançar la història i el desenvolupament dels indicis aportats. Una característica comuna amb el primer llibre de Nil Barral, L’home que dormia al cotxe, que ofereix una gran homogeneïtat formal als dos llibres. No hi ha dubte, doncs, que l’autor real és el mateix en les dues novel·les. Esperem en un futur no molt llunyà conéixer la seua autèntica identitat. Dues històries complementàries, successives, que es poden llegir amb independència. La lectura de les dues ens ofereix, sens dubte, un coneixement més ampli de la realitat del món dels personatges.

http://www.carlescortes.cat/

La UE, premio Nobel de la Paz

Por ser niña